El passat diumenge 14 de desembre a les vuit del vespre vaig assistir al concert que va dur a terme el mallorquí Caixafòrum a Lleida. Vaig arribar cinc minuts tard, congelada de fred i carregada com un ruquet amb la motxilla, el portàtil, la bossa de mà i perquè no tenia més mans, que sinó... tot té una explicació, no eren rebaixes, és evident, sinó que venia de passar el cap de setmana a Altafulla. Estava contenta i molt a l’expectativa de com seria aquest senyoret en concert.Segons el que havia llegit als diaris presentava la seva obra literària El misteri de l'amor, però el que jo em vaig trobar va ser tot un concert acústic amb les seves guitarres i el bateria Joan Roca que l’acompanyava amb tot un carregament d’instruments de percussió.
Si he de ser sincera no em sabia ni un dels temes que va interpretar, bé, sí, la que va servir de sintonia del programa de TV3 Somiers, molt interessant mentre va durar, per cert. Però tot i això per mi va ser una grata sorpresa, va oferir-nos temes dels seus disco en solitari (Drogueria Esperança: Odissea 30 000, Surfi
stes en càmara lenta, Live in Paris) i ens en va avançar algunes del nou disc que està preparant, ens va confessar que no podia estar-se’n, que les velles ja se les sabia massa bé. L’acollidora sala, plena de gom a gom, es va farcir de melodies clares i juganeres, campanetes dolces i innovadores, ritmes contundents que feien augmentar l’energia de l’optimisme. Vaig somriure i vaig riure, però no poc, sinó molt, de fet és un dels aspectes que destacaria de l’actuació, la simpatia del Joan, és un geni!Amb els seus comentaris irònics i divertits i la seva espontaneïtat se’ns va posar a tots a la butxaca, i és que fins i tot ell mateix reconeixia que “vaig al revés del món, primer canto la cançó i després la presento”.
Malauradament van ser uns escassos 60 minuts de música, però va ser el tastet suficient per despertar la curiosita
t de la seva obra i sentir la necessitat de consumir un xic més de la seva sonoritat. M’ho vaig passar bé, sí, i fins i tot vaig pensar que m’agradava més en solitari que no pas el grup Antònia Font, i mira que Antònia Font és Antònia Font, però bé, cadascú té els seus objectius i poden ser complementaris.M’acomiado amb unes quantes fotografies que vaig poder fer, a les fosques i una mica lluny de l’escenari, no són d’una qualitat excel•lent, però espero que ajudin a posar-se en situació i a copsar l’essència de l’espectacle que vaig observar. Una actuació que va ser tota una experimentació dels sentiments, i més concretament de la tendresa, que hi farem, és el que em va despertar aquest mallorquí: una tendresa i un optimisme desbordant!!
