Adéu Barcelona... últimes hores a la gran capital

Se que vaig dir que el proper post seria per parlar de tv3 i la problemàtica a les illes, però si de cas ja ho faré en un altre moment. Avui penso que em convé desfogar-me una mica i fer una valoració d'aquests mesos vivint a Barcelona, perquè han servit d'alguna cosa, tot i que han estat massa breus! perquè es mereix un acomiadament.

Per què quan comences a sentir-te a gust en un lloc has de marxar? llei de murphy o llei de vida, però sempre passa! Pensaré positivament, ara es tanca una porta, potser una etapa, i els canvis fan por, però he de ser optimista, per això aniré fent memòria del que ha estat aquest temps per Barna, algunes cosetes sí que he fet i he après, moltes se m'han quedat per fer, però bé, ja hi haurà temps! el que sí que he fet és perdre'm amb el metro, equivocar-me de direcció i pensar-me que havia d'esperar a l'última parada per baixar..., anar al teatre a veure el musical Sweeney Tood, concert de Menaix a Trua a Luz de Gas, sopar a Ginos, sopar a El racó de la bruixa amb el Pere i la Clara!, veure en directe programa d'en Toni Clapés "Versió rac1", veure en directe el programa d'en Gaspar Hernández "L'ofici de viure", enviar currículums i més currículums (moltes respostes amb bons comentaris, però cap amb una proposta de feina...), veure en directe el programa de la Marta Alonso i Flora Saura "Hem de parlar" (sense la Flora perquè està de baixa), assistir a la conferència de la Mònica Terribas per parlar sobre la situació de Tv3 a les Illes al Col.legi d'Advocats de Bcn, veure l'exposició L'art de l'engany al Palau Robert, buscar i trobar la botiga Outlet del Desigual (una decepció, no hi ha "gangues"), passejar per les rambles el dia de Sant Jordi, veure la final de la Champions des de Plaça Catalunya, veure des de fora la Sagrada Família, assistir a una sessió del FICMA (Festival Internacional de Cine del Medi Ambient), veure l'hospital de Sant Pau, conèixer el camí des de Plaça Catalunya a casa (sense perdre'm), conviure compartint pis, anar a Ikea dues vegades sense comprar tota la botiga, retrobar-me amb una amiga de colònies que feia més de 10 anys que no veia, fer nous amics i amics d'amics, saber conviure amb l'angoixant i estressant ritme de Barcelona (per sort no m'hi he hagut de submmergir massa, però al principi em va costar...), sopar al nou restaurant super fashion de Danone, descobrir la botiga d'stocks del Natura, passejar per l'Illa, fer una mica de feina de la uni (poca, però una mica sí), anar al Sur Cafè i enterar-me a través d'un guiri que Michael Jackson havia mort, saber que és la Plaça Tetuan, fer el trasllat del pis amb un carro d'un super baixant a tota velocitat per Avinguda Tarradellas, i el més important, i que mereix que ho posi en negreta, aprendre la vida que hi ha dins de l'emissora Rac1!!: formar part durant 4 mesos del programa presentat per Elisenda Camps "Tot és possible", perquè realment m'ha fet veure que TOT ÉS POSSIBLE si ho volem! sortir dos dies en antena (minuts de glòria!!), adonar-me que hi ha persones que no tenen altra feina a fer que manar-nos feina a nosaltres (les becàries que ens passem el dia buscant respostes i més respostes!), i que per molta gent, la ràdio és una bona amiga, malauradament potser la única. Veure i tenir ben a prop grans "estrelles" radiofòniques de la casa (la primera setmana quasi em moro, quanta gent coneguda!), conèixer bons professionals, aprendre, desidealitzar els mitjans idealitzats, adonar-me que tinc les qualitats i coneixements per poder estar en algun lloc de treball dels "mitjans grans", adonar-me que no tot és tan fàcil i que s'ha de treballar sense parar per aconseguir el que vols, entendre com funciona aquest "mundillo"... buf! i seguiria, però potser ja m'estic passant! la qüestió és que se m'ha fet curta la meva estança aquí i que tinc el pressentiment que tard o d'hora hi tornaré, de visita o per feina, mai se sap, però penso que els primers passos perquè el meu camí radiofònic continui fluint s'han anat traçant cap a bon port durant aquest temps. El temps dirà! i la meva veu també ;) gràcies a tots els que heu compartit amb mi, d'una manera o d'una altra, la meva vida aquí, presencialment o a distància (telepàticament, a través de facebook, msn, telèfon, bloc...), per estar-hi en els bons moments però també en els dolents, perquè també n'hi han hagut! i ja paro, la vida em dirà on he d'anar a parar, perquè jo encara no ho tinc clar del tot! bona nit i fins la propera! :)

Somnis de xocolata

L'altre dia mirava per la televisió la pel-lícula Willy Wonka & la fábrica de chocolate, que no s'ha de confondre, tal i com em va passar a mi en un inici, amb la pel-lícula Charlie y la fábrica de chocolate de Tim Burton, són versions diferents, una més vella que l'altra i també de directors diferents. Bé, doncs va ser veure aquesta pel-lícula i sentir un desig desenfrenat de menjar xocolata! llaminadures, dolços, figures de xocolata, rius de cacau... flors de caramel! un somni desitjat per qualsevol infant, igual com quan t'imagines estant dins la caseta de la bruixa de Hansel i Gretel, una caseta comestible feta amb dolços i les millors llaminadures del món! ja em ve salibera, i totes aquestes dolces descripcions són la fase preliminar del gran dia de la mona, per què? doncs perquè hi veig una similitud, la xocolata i els dolços. Demà molts nens, i no tant nens, arreu de Catalunya tastaran les seves mones de pasqua de les mans dels seus padrins, una ilu-lsió més, una festa més, segons com es miri, un dia comercial més, però en el fons per aquells a qui els agradi sentir les tradicions des de dins, i per als innocents nens, és un dia especial, com a mínim quan era petita, per a mi ho era, i ara, en certa manera, encara consevo una mica d'aquesta il-lusió.

Qui no ha somniat en tenir un vaixell pirata de xocolata? o una mona ben gran? una caseta? una princesa? una pilota de futbol? un ninot gegant? figures boniques i sobre tot immenses! ho vaig poder veure en un aparador d'una bomboneria, el somni de qualsevol infant que gràcies a les mans màgiques dels artesans es poden fer realitat, per aquest motiu, si podeu, permeteu-vos el luxe de regalar grans figures de xocolata, ara, també us he de dir que els preus són proporcionals a la grandària de la figura!, no us espaordiu quan veieu l'etiqueta... Gaudiu del dia, diuen que demà farà sol!, atipeu-vos de dolços, de pastís, si us ve de gust, assaboriu el cava! ja tindrem temps per anar a cremar les calories sobrants, no patiu, que els bons moments són els que es recorden i els que et fan pensar, dia rere dia, que paga la pena viure! Bon dia de la mona i llarga vida a la xocolata! ;)

Menaix a Truà ja tenen 10 anys

Dimecres 25 de març del 2009, 21.00 h, em dirigeixo a Luz de Gas, on és? que jo no hi he estat mai! per sort no em perdo, vaig ben acompanyada. Un cop allí mitja hora fent cua... buf, és que per què a Barcelona sempre hi ha cues per a tot? a la fi entrem, a la Sala gran, ens podem asseure a la tercera o quarta filera, bon lloc. Em demano una cervesa, són 7 euros, 7 euros? sense comentaris, pago i callo.
21.35 h Juanjo Muñoz (Gossos), Cris Juanico (ex Ja t'ho diré) i Toni Xuclà, els Menaix a Truà, omplen l'escenari. No els he vist mai en concert, per això tinc curiositat i ganes que comencin a actuar.

Durant una mica més de 90 minuts vam poder sentir un petit tastet del que han creat aquesta formació en els seus 10 anys d'història. D'aquesta manera, "Mou-te lentament", del seu segon disc Petits moments d'estricta simpatia (Música Global, 2002), també "Na Maria", "Mentrestant", "Tal vegada", van anar sonant una darrera l'altra mesclades amb temes del seu primer disc Menaix a Truà (Música Global, 2000) com per exemple "El Missatger", una versió del tema de Daniel Lanois, productor d'U2. Van aprofitar l'ocasió per donar a conèixer el seu últim disc Com el vent (Música Global, 2008), publicat recentment i del qual van deixar-nos provar algunes cançonetes "Com el vent", "Un parany", "I demà", també van sonar "Si fos per jo", "No hi ha ningú com tu", etc.

La Sala estava plena de gom a gom, es notava que era un concert gratuït per als sòcis del TR3SC, i la veritat és que vaig riure, i hi vaig estar bé, hi havia bon clima, però faltava una mica d'espontanietat, semblava que tot estigués tan planificat... que fins i tot les gracietes del Juanjo em van provocar una sensació de falsedat, i de "voler i no poder", però alhora d'ingenuïtat, potser realment sí que estava actuant amb naturalitat... Va Va ser una experiència gratificant, no en dubto, però em va decebre una miqueta el so, vaig trobar a faltar sentir amb més intensitat els acords i les melodies d'en Toni Xuclà, pocs temes em van captivar, i és una pena perquè tenen cançons precioses, faltava entusiasme i energia, ho van aconseguir en algún moment però no durant tota l'estona... i tot i això el públic si que n'estava d'entusiasmat!

Tinc l'esperança de pensar que no ho van donar tot, que es guardaven energies pel concert especial que faran el proper 23 de maig a la Sala 2 de l'Auditori, dins el 20è Festival de Guitarra i altres Acords, per celebrar sense escatimar-se de res el seu 10é aniversari. I així espero que sigui, que ho donin tot, que deixin tot el seu sentiment sobre l'escenari, que facin tremolar el públic i que encomanin la il-lusió, que crec que la tenen, de seguir deu anys més. De totes maneres, això ja serà un tema a part.

Noves aventures... nous reptes...

Després de quasi un mes per la gran capital catalana, Barcelona, m'agradaria aprofitar aquest post per fer algunes observacions curioses que he fet:

1. Per què els pas zebra no estan pintats en línies horitzontals de banda a banda? Són simples requadrets pintats a terra...
He preguntat i tinc la resposta (d’alguna cosa m’ha de servir estar de pràctiques al Tot és possible):

Resposta > no els pinten en línies perquè els cotxes rellisquen, i jo em pregunto, fan servir una pintura diferent? Perquè sinó a tot arreu passaria igual, no?

2. Aquí la gent va molt mudada, hi ha molt “fashion” pel carrer... i encara que diguin que aquí tot és molt impersonal i que la gent són com robots estressats que van a la seva, quan puges al metro et miren, et repassen de dalt a baix, i quan entres en un bar dues vegades, també t’acaben coneixent...

3. Més que una observació és una conclusió: Renfe continua anant malament, i ja ho he mostrat en el capítol I de les històries de Renfe, més en vindran, ho asseguro...

4. Els ascensors m’espaordeixen, on s’ha vist que un ascensor pugi i baixi en 15 segons 20 plantes? A Rac 1! Sembla el Dragon Khan! Serà qüestió d’acostumar-s’hi.

5. Respecte la meva experiència a la ràdio... és positiu, és el que buscava de fet, una vivència gratificant, ara bé, les distàncies hi són, es noten a l’aire, i és dur veure que persones de la teva mateixa edat o similar treballen en llocs així, fan la feina que tu voldries fer, i el pitjor, la feina que tu et veus capacitada per fer. És una bona motivació per treballar, esforçar-se, aprendre i adonar-te del fet que realment si vols una cosa te l’has de treballar, si vols tenir satisfacció personal i plenitud interior només s’ha de treballar i bregar amb la mandra per fer sortir la constància, és tan difícil de vegades! Un nou repte, tinc 4 mesos per aprofitar!

6. Per què els Barcelonins tenen la necessitat d’anar a corre-cuita a tot arreu? Hi ha transport públic a dojo, carril bici, taxis... cal portar la velocitat al cos? A mi m’accelera, de debò! M’hi estic acostumant, però ben asseguro que els primers dies observar aquesta rapidesa em feia arribar a casa ben cansada. Potser la solució és apuntar-se a un gimnàs, ara, s’hi ha d’anar!

7. I ara parlaré de llengua, perquè sí, a Barcelona encara es parla català. Després de passar per Tarragona i Lleida ara toca descobrir les variants lingüístiques barcelonines, úniques i distingibles a la primera. Vigileu perquè teniu la boca farcida de barbarismes, i us ho diu una quasi filòloga que, per desgràcia, també en té molts d’incorporats, però és que el vostre cas em supera!

Finalment, i després d’aquestes apreciacions personals, estic contenta d’aquesta nova vida que fa tant poquet que ha començat però que m’ha xuclat per complet. És brutal veure com ens podem acostumar a tantes situacions, persones i ambients diferents. Experimento la por, tinc temor a la ingenuïtat, ansietat i nervis, sí, però també sento la il·lusió, l’alegria, l’esforç, la innocència i la motivació de créixer i aprendre, hi són i he d’aconseguir que les últimes continuïn creixent.
I la propera parada? Doncs haurà de ser Girona, perquè és la única província catalana que em queda per conèixer!