Volia escriure aquesta tarda, però ha marxat la llum i no he pogut fer res, coses de viure a Barcelona, que hi farem... Avui toca parlar de Mònica Terribas, i és que s'ho mereix.El dilluns es va donar el tret de sortida oficial de la 6a Setmana de la Comunicació a la UdL, enguany dedicada als Periodismes audiovisuals. i dic tret de sortida oficial perquè el divendres 27 ja es van dur a terme les primeres activitats, en concret destinades als alumnes de Batxillerat, els futurs estudiants de la UdL si Déu vol!
Em centro en dilluns, Mònica Terribas, directora de TV3, va inaugurar la Setmana i ens va oferir una xerrada on va parlar sobre la comunicació i el periodisme audiovisual. Es va centrar en explicar-nos els problemes que ens podem trobar avui dia dins el món del periodisme, en uns quants punts ens va donar uns quants motius per reflexionar i realment no podem passar-los per alt.
Entre ells va destacar que "s'ha de ser fidels al que veiem", hem de tenir en compte el pes i la pressió que tenen les empreses sobre els periodistes, i per aquest motiu "n'hem de ser conscients però intentar-ho deixar de banda, hem de preservar l'interès primari: transmetre la informació".
Va remarcar que hem de ser autocrítics, i concretament dins TV3 "hem de mirar si el procés de treball està ben fet perquè s'han creat molts processos de rutina". Un punt que em va cridar l'atenció perquè es pot copsar la seva capacitat crítica i la voluntat de millora, no ho va dir per que sí, i si la sents parlar te n'adones, és una dona culta, formada, intel-ligent, amb una gran capacitat d'emmagatzematge d'informació i que ha començat en aquesta professió des de les bases, per aquest motiu me la crec i penso que si hi ha rutines i més dins una empresa pública doncs s'hi ha de posar remei. El temps dirà.
Un altre punt que va posar sobre la taula va ser l'autocensura, "un problema greu que tenim com a societat", i aprofundia en el tema explicant-nos que "molts treballadors tenen por de perdre la feina i s'autocensuren perquè això no passi" i realment és molt alarmador saber que això no són teories ni idees voladores, sinó la pura realitat. Hem de ser valents o tenir por a perdre l'ofici? Malauradament, és una dicotomia que molts periodistes es qüestionen cada dia, i que és pitjor que la censura, perquè és una actitud i segons Mònica Terribas "acabes no fent periodisme. Autocensura en època de crisi és el pitjor que podem tenir".
La ignorància va ser una altra de les qüestions que va tractar dient-nos que "estem entrant en espirals d'ignorància importants", ja que "tenim a l'abast molta informació però no la digerim". En el periodisme actual la informació se simplifica i no es busquen els contextos, i només ens quedem amb les últimes dades, si això passa "estem evitant el coneixement. La informació va més ràpida que el coneixement". I és un risc, segons va explicar, que ve associat amb la tecnologia, a més a més de "viure en una societat on ningú no rectifica".
A més a més, hi ha una confusió important entre l'opinió i la informació perquè els periodistes "hem d'intentar explicar la realitat i que les persones no interpretin el que nosaltres subjectivament pensem". Ho exemplificava comentant-nos que molts periodistes donen informació en un telenotícies o qualsevol altre espai informatiu i alhora també participen en tertúlies on no expressen exactament aquestes notícies, sinó que dónen la seva opinió personal sobre el tema, aquí és quan ve la confusió.
La distància amb la realitat social va ser un altre aspecte molt i molt preocupant i si més no cada vegada més freqüent, i és que "els periodistes no trepitgen els carrers, no es mouen de la redacció i pràcticament no fan servir el telèfon". Aquesta és una tendència creada per la tecnologia, i els periodistes "acaben parlant del que reben", o és que realment molts mitjans de comunciació no s'alimenten únicament de les notes de premsa que reben dels diversos gabinets? A més, també hi ha la problemàtica de la informació de successos, una barreja explosiva. "El perill és quan totes les notícies que apareixen en un informatiu són accidents, morts, successos..." perquè nosaltres donem credibilitat a un programa que porta per títol "informatiu", i el que ens estan oferint no és el que està passant al món, és només una petita selecció, i ens fan creure que és el que passa, però "no és el mapa de la realitat".
I com a conlusió final va remarcar el perill que corren els periodistes, centrant-se en les empreses públiques, "sense poder incidir en la societat una tele pública no té sentit", no s'ha de "perdre la coherència amb l'ofici", hem de ser fidels als principis de l'ofici perquè sinó estem perduts, "hem de saber destriar entre el que és periodisme i entre tot allò que l'envolta" i que evidentment no ho és.
Finalment, en el torn de preguntes que es va obrir, van sortir, entre d'altres, qüestions com el tema de la llengua, on Terribas va fer constar la delicada situació de la llengua catalana en els mitjans de comunicació, un problema "de relaxament i pèrdua d'importància" dels propis professionals del periodisme però també de la societat.
Així doncs, aquí deixo plasmats alguns punts de reflexió destacables que espero que facin meditar a més d'un i parar-se a pensar si estem fent les coses correctament, si no és així meditem bé que podem canviar i quins aspectes podem millorar, primer des de la nostra persona i el més proper que ens rodeja, i després ja vindran els grans canvis socials, perquè com deia el Capità Enciam Els grans canvis són poderosos.
Més informació i actualitat de la Setmana al seu bloc!
