Noves aventures... nous reptes...

Després de quasi un mes per la gran capital catalana, Barcelona, m'agradaria aprofitar aquest post per fer algunes observacions curioses que he fet:

1. Per què els pas zebra no estan pintats en línies horitzontals de banda a banda? Són simples requadrets pintats a terra...
He preguntat i tinc la resposta (d’alguna cosa m’ha de servir estar de pràctiques al Tot és possible):

Resposta > no els pinten en línies perquè els cotxes rellisquen, i jo em pregunto, fan servir una pintura diferent? Perquè sinó a tot arreu passaria igual, no?

2. Aquí la gent va molt mudada, hi ha molt “fashion” pel carrer... i encara que diguin que aquí tot és molt impersonal i que la gent són com robots estressats que van a la seva, quan puges al metro et miren, et repassen de dalt a baix, i quan entres en un bar dues vegades, també t’acaben coneixent...

3. Més que una observació és una conclusió: Renfe continua anant malament, i ja ho he mostrat en el capítol I de les històries de Renfe, més en vindran, ho asseguro...

4. Els ascensors m’espaordeixen, on s’ha vist que un ascensor pugi i baixi en 15 segons 20 plantes? A Rac 1! Sembla el Dragon Khan! Serà qüestió d’acostumar-s’hi.

5. Respecte la meva experiència a la ràdio... és positiu, és el que buscava de fet, una vivència gratificant, ara bé, les distàncies hi són, es noten a l’aire, i és dur veure que persones de la teva mateixa edat o similar treballen en llocs així, fan la feina que tu voldries fer, i el pitjor, la feina que tu et veus capacitada per fer. És una bona motivació per treballar, esforçar-se, aprendre i adonar-te del fet que realment si vols una cosa te l’has de treballar, si vols tenir satisfacció personal i plenitud interior només s’ha de treballar i bregar amb la mandra per fer sortir la constància, és tan difícil de vegades! Un nou repte, tinc 4 mesos per aprofitar!

6. Per què els Barcelonins tenen la necessitat d’anar a corre-cuita a tot arreu? Hi ha transport públic a dojo, carril bici, taxis... cal portar la velocitat al cos? A mi m’accelera, de debò! M’hi estic acostumant, però ben asseguro que els primers dies observar aquesta rapidesa em feia arribar a casa ben cansada. Potser la solució és apuntar-se a un gimnàs, ara, s’hi ha d’anar!

7. I ara parlaré de llengua, perquè sí, a Barcelona encara es parla català. Després de passar per Tarragona i Lleida ara toca descobrir les variants lingüístiques barcelonines, úniques i distingibles a la primera. Vigileu perquè teniu la boca farcida de barbarismes, i us ho diu una quasi filòloga que, per desgràcia, també en té molts d’incorporats, però és que el vostre cas em supera!

Finalment, i després d’aquestes apreciacions personals, estic contenta d’aquesta nova vida que fa tant poquet que ha començat però que m’ha xuclat per complet. És brutal veure com ens podem acostumar a tantes situacions, persones i ambients diferents. Experimento la por, tinc temor a la ingenuïtat, ansietat i nervis, sí, però també sento la il·lusió, l’alegria, l’esforç, la innocència i la motivació de créixer i aprendre, hi són i he d’aconseguir que les últimes continuïn creixent.
I la propera parada? Doncs haurà de ser Girona, perquè és la única província catalana que em queda per conèixer!

Històries de Renfe. Capítol I: Estic enfadada, molt enfadada...

Fa segles que no escrivia, molt però que molt temps, de fet fa dies que a estonetes estic preparant dos escrits, curradets, i ho volia publicar abans del que ara escriuré, que de fet, no sabia ni que escriuria, però que crec que he d'escriure, bé, anem al gra.
Avui inicio una sèrie d'escrits dedicats a Renfe, sí, potser no s'ho mereixen, però és la meva manera personal de denunciar les irregularitats i la precarietat del transport públic català, el que jo conec, així que, preparats per llegir les aventures transcorregudes sobre un tren o en estacions de tren? jeje

Dimarts 11 de març del 2009
9.34h "Si el tren complís l'horari establert hauria de passar d'aquí res", penso, il-lusa, però no, avui encara em fa esperar més, si normalment passa amb 15-20 minuts de retard avui pràcticament són les 10 que arriba. Pujo, puc asseure'm, m'adormo i parada a parada em vaig despertant.
11.00h "Són quasi les 11?" sí, són quasi les 11, avui s'han passat, no se com s'ho fan però el tren cada dia passa tard per Altafulla, la qüestió és que en les tres setmanes que l'he agafat diàriament, mai ha arribat tard a Barcelona, sempre ha estat puntual, significa això que un simple Catalunya Exprés pot anar a tota hòstia si vol... (perdó per l'expressió), i que Renfe fa el que sigui per no haver de tornar els diners dels bitllets... Me n'he anat directament a Atenció al client, he preguntat, m'han fet esperar uns minuts, surt un home de dins les oficines i en veu alta ens diu a mi i als quatre passatgers més que anaven al mateix tren (només 4, increïble el passotisme de la gent! bé, excusem-los, potser arribaven tard a la feina...), que el tren havia arribat concretament 23 minuts tard i que no ens corresponia indemnització perquè el mínim de temps de retard era 30 minuts. "Què?? 30 minuts! però que s'han tornat bojos o què?" Representa això que un tren pot arribar tranquil.lament 30 minuts tard i no passa res? mitja hora de les nostres vides que ens poden robar? però de que van! res a fer, me'n vaig enrabiada, però a mig camí cap al metro giro cua i m'ho repenso "que coi! potser no servirà de res però els donaré feina" i he anat a omplir un full de reclamacions, m'han dit que em contestaran per dir-me com s'ha resolt, ja m'imagino quina serà la contesta, però bé, com estava dient, com a mínim els donaré més feina, i animo a tots aquells a qui els passi algun incident amb Renfe que reclamin, que no es quedin callats, mica a mica s'omple la pica i penso que està a punt de vessar...

En el següent post, més aventures de Renfe (de la setmana passada) i altres cosetes!

Bona nit!