Noves aventures... nous reptes...

Després de quasi un mes per la gran capital catalana, Barcelona, m'agradaria aprofitar aquest post per fer algunes observacions curioses que he fet:

1. Per què els pas zebra no estan pintats en línies horitzontals de banda a banda? Són simples requadrets pintats a terra...
He preguntat i tinc la resposta (d’alguna cosa m’ha de servir estar de pràctiques al Tot és possible):

Resposta > no els pinten en línies perquè els cotxes rellisquen, i jo em pregunto, fan servir una pintura diferent? Perquè sinó a tot arreu passaria igual, no?

2. Aquí la gent va molt mudada, hi ha molt “fashion” pel carrer... i encara que diguin que aquí tot és molt impersonal i que la gent són com robots estressats que van a la seva, quan puges al metro et miren, et repassen de dalt a baix, i quan entres en un bar dues vegades, també t’acaben coneixent...

3. Més que una observació és una conclusió: Renfe continua anant malament, i ja ho he mostrat en el capítol I de les històries de Renfe, més en vindran, ho asseguro...

4. Els ascensors m’espaordeixen, on s’ha vist que un ascensor pugi i baixi en 15 segons 20 plantes? A Rac 1! Sembla el Dragon Khan! Serà qüestió d’acostumar-s’hi.

5. Respecte la meva experiència a la ràdio... és positiu, és el que buscava de fet, una vivència gratificant, ara bé, les distàncies hi són, es noten a l’aire, i és dur veure que persones de la teva mateixa edat o similar treballen en llocs així, fan la feina que tu voldries fer, i el pitjor, la feina que tu et veus capacitada per fer. És una bona motivació per treballar, esforçar-se, aprendre i adonar-te del fet que realment si vols una cosa te l’has de treballar, si vols tenir satisfacció personal i plenitud interior només s’ha de treballar i bregar amb la mandra per fer sortir la constància, és tan difícil de vegades! Un nou repte, tinc 4 mesos per aprofitar!

6. Per què els Barcelonins tenen la necessitat d’anar a corre-cuita a tot arreu? Hi ha transport públic a dojo, carril bici, taxis... cal portar la velocitat al cos? A mi m’accelera, de debò! M’hi estic acostumant, però ben asseguro que els primers dies observar aquesta rapidesa em feia arribar a casa ben cansada. Potser la solució és apuntar-se a un gimnàs, ara, s’hi ha d’anar!

7. I ara parlaré de llengua, perquè sí, a Barcelona encara es parla català. Després de passar per Tarragona i Lleida ara toca descobrir les variants lingüístiques barcelonines, úniques i distingibles a la primera. Vigileu perquè teniu la boca farcida de barbarismes, i us ho diu una quasi filòloga que, per desgràcia, també en té molts d’incorporats, però és que el vostre cas em supera!

Finalment, i després d’aquestes apreciacions personals, estic contenta d’aquesta nova vida que fa tant poquet que ha començat però que m’ha xuclat per complet. És brutal veure com ens podem acostumar a tantes situacions, persones i ambients diferents. Experimento la por, tinc temor a la ingenuïtat, ansietat i nervis, sí, però també sento la il·lusió, l’alegria, l’esforç, la innocència i la motivació de créixer i aprendre, hi són i he d’aconseguir que les últimes continuïn creixent.
I la propera parada? Doncs haurà de ser Girona, perquè és la única província catalana que em queda per conèixer!