dimarts, 31 de març del 2009

Reflexionem amb Mònica Terribas

Volia escriure aquesta tarda, però ha marxat la llum i no he pogut fer res, coses de viure a Barcelona, que hi farem... Avui toca parlar de Mònica Terribas, i és que s'ho mereix.
El dilluns es va donar el tret de sortida oficial de la 6a Setmana de la Comunicació a la UdL, enguany dedicada als Periodismes audiovisuals. i dic tret de sortida oficial perquè el divendres 27 ja es van dur a terme les primeres activitats, en concret destinades als alumnes de Batxillerat, els futurs estudiants de la UdL si Déu vol!

Em centro en dilluns, Mònica Terribas, directora de TV3, va inaugurar la Setmana i ens va oferir una xerrada on va parlar sobre la comunicació i el periodisme audiovisual. Es va centrar en explicar-nos els problemes que ens podem trobar avui dia dins el món del periodisme, en uns quants punts ens va donar uns quants motius per reflexionar i realment no podem passar-los per alt.

Entre ells va destacar que "s'ha de ser fidels al que veiem", hem de tenir en compte el pes i la pressió que tenen les empreses sobre els periodistes, i per aquest motiu "n'hem de ser conscients però intentar-ho deixar de banda, hem de preservar l'interès primari: transmetre la informació".

Va remarcar que hem de ser autocrítics, i concretament dins TV3 "hem de mirar si el procés de treball està ben fet perquè s'han creat molts processos de rutina". Un punt que em va cridar l'atenció perquè es pot copsar la seva capacitat crítica i la voluntat de millora, no ho va dir per que sí, i si la sents parlar te n'adones, és una dona culta, formada, intel-ligent, amb una gran capacitat d'emmagatzematge d'informació i que ha començat en aquesta professió des de les bases, per aquest motiu me la crec i penso que si hi ha rutines i més dins una empresa pública doncs s'hi ha de posar remei. El temps dirà.

Un altre punt que va posar sobre la taula va ser l'autocensura, "un problema greu que tenim com a societat", i aprofundia en el tema explicant-nos que "molts treballadors tenen por de perdre la feina i s'autocensuren perquè això no passi" i realment és molt alarmador saber que això no són teories ni idees voladores, sinó la pura realitat. Hem de ser valents o tenir por a perdre l'ofici? Malauradament, és una dicotomia que molts periodistes es qüestionen cada dia, i que és pitjor que la censura, perquè és una actitud i segons Mònica Terribas "acabes no fent periodisme. Autocensura en època de crisi és el pitjor que podem tenir".
La ignorància va ser una altra de les qüestions que va tractar dient-nos que "estem entrant en espirals d'ignorància importants", ja que "tenim a l'abast molta informació però no la digerim". En el periodisme actual la informació se simplifica i no es busquen els contextos, i només ens quedem amb les últimes dades, si això passa "estem evitant el coneixement. La informació va més ràpida que el coneixement". I és un risc, segons va explicar, que ve associat amb la tecnologia, a més a més de "viure en una societat on ningú no rectifica".

A més a més, hi ha una confusió important entre l'opinió i la informació perquè els periodistes "hem d'intentar explicar la realitat i que les persones no interpretin el que nosaltres subjectivament pensem". Ho exemplificava comentant-nos que molts periodistes donen informació en un telenotícies o qualsevol altre espai informatiu i alhora també participen en tertúlies on no expressen exactament aquestes notícies, sinó que dónen la seva opinió personal sobre el tema, aquí és quan ve la confusió.

La distància amb la realitat social va ser un altre aspecte molt i molt preocupant i si més no cada vegada més freqüent, i és que "els periodistes no trepitgen els carrers, no es mouen de la redacció i pràcticament no fan servir el telèfon". Aquesta és una tendència creada per la tecnologia, i els periodistes "acaben parlant del que reben", o és que realment molts mitjans de comunciació no s'alimenten únicament de les notes de premsa que reben dels diversos gabinets? A més, també hi ha la problemàtica de la informació de successos, una barreja explosiva. "El perill és quan totes les notícies que apareixen en un informatiu són accidents, morts, successos..." perquè nosaltres donem credibilitat a un programa que porta per títol "informatiu", i el que ens estan oferint no és el que està passant al món, és només una petita selecció, i ens fan creure que és el que passa, però "no és el mapa de la realitat".

I com a conlusió final va remarcar el perill que corren els periodistes, centrant-se en les empreses públiques, "sense poder incidir en la societat una tele pública no té sentit", no s'ha de "perdre la coherència amb l'ofici", hem de ser fidels als principis de l'ofici perquè sinó estem perduts, "hem de saber destriar entre el que és periodisme i entre tot allò que l'envolta" i que evidentment no ho és.

Finalment, en el torn de preguntes que es va obrir, van sortir, entre d'altres, qüestions com el tema de la llengua, on Terribas va fer constar la delicada situació de la llengua catalana en els mitjans de comunicació, un problema "de relaxament i pèrdua d'importància" dels propis professionals del periodisme però també de la societat.

Així doncs, aquí deixo plasmats alguns punts de reflexió destacables que espero que facin meditar a més d'un i parar-se a pensar si estem fent les coses correctament, si no és així meditem bé que podem canviar i quins aspectes podem millorar, primer des de la nostra persona i el més proper que ens rodeja, i després ja vindran els grans canvis socials, perquè com deia el Capità Enciam Els grans canvis són poderosos.
Més informació i actualitat de la Setmana al seu bloc!

dijous, 26 de març del 2009

Menaix a Truà ja tenen 10 anys

Dimecres 25 de març del 2009, 21.00 h, em dirigeixo a Luz de Gas, on és? que jo no hi he estat mai! per sort no em perdo, vaig ben acompanyada. Un cop allí mitja hora fent cua... buf, és que per què a Barcelona sempre hi ha cues per a tot? a la fi entrem, a la Sala gran, ens podem asseure a la tercera o quarta filera, bon lloc. Em demano una cervesa, són 7 euros, 7 euros? sense comentaris, pago i callo.
21.35 h Juanjo Muñoz (Gossos), Cris Juanico (ex Ja t'ho diré) i Toni Xuclà, els Menaix a Truà, omplen l'escenari. No els he vist mai en concert, per això tinc curiositat i ganes que comencin a actuar.

Durant una mica més de 90 minuts vam poder sentir un petit tastet del que han creat aquesta formació en els seus 10 anys d'història. D'aquesta manera, "Mou-te lentament", del seu segon disc Petits moments d'estricta simpatia (Música Global, 2002), també "Na Maria", "Mentrestant", "Tal vegada", van anar sonant una darrera l'altra mesclades amb temes del seu primer disc Menaix a Truà (Música Global, 2000) com per exemple "El Missatger", una versió del tema de Daniel Lanois, productor d'U2. Van aprofitar l'ocasió per donar a conèixer el seu últim disc Com el vent (Música Global, 2008), publicat recentment i del qual van deixar-nos provar algunes cançonetes "Com el vent", "Un parany", "I demà", també van sonar "Si fos per jo", "No hi ha ningú com tu", etc.

La Sala estava plena de gom a gom, es notava que era un concert gratuït per als sòcis del TR3SC, i la veritat és que vaig riure, i hi vaig estar bé, hi havia bon clima, però faltava una mica d'espontanietat, semblava que tot estigués tan planificat... que fins i tot les gracietes del Juanjo em van provocar una sensació de falsedat, i de "voler i no poder", però alhora d'ingenuïtat, potser realment sí que estava actuant amb naturalitat... Va Va ser una experiència gratificant, no en dubto, però em va decebre una miqueta el so, vaig trobar a faltar sentir amb més intensitat els acords i les melodies d'en Toni Xuclà, pocs temes em van captivar, i és una pena perquè tenen cançons precioses, faltava entusiasme i energia, ho van aconseguir en algún moment però no durant tota l'estona... i tot i això el públic si que n'estava d'entusiasmat!

Tinc l'esperança de pensar que no ho van donar tot, que es guardaven energies pel concert especial que faran el proper 23 de maig a la Sala 2 de l'Auditori, dins el 20è Festival de Guitarra i altres Acords, per celebrar sense escatimar-se de res el seu 10é aniversari. I així espero que sigui, que ho donin tot, que deixin tot el seu sentiment sobre l'escenari, que facin tremolar el públic i que encomanin la il-lusió, que crec que la tenen, de seguir deu anys més. De totes maneres, això ja serà un tema a part.

dimarts, 24 de març del 2009

Disponible a la Xarxa un nou corrector gramatical de català, ben útil i gratuït!

Diferents són les eines que moltes vegades ens agradaria tenir a mà per poder corregir els textos que fem, per assegurar-nos que no hem comès cap errada o per eliminar aquelles que se'ns han escapat.
Ara tenim una nova oportunitat, i gratuïta, de poder disposar d'una eina útil per millorar els nostres escrits, i és que ha sortit la nova versió del corrector gramatical en català. Aquest corrector ha estat desenvolupat pel Grup de Lingüística Computacional de la Universitat Pompeu Fabra amb la col-laboració de Barcelona Media i el necessari finançament de la Generalitat de Catalunya.

La versió 1.0 es pot descarregar de franc, ja que és de lliure distribució, a:

Com esmentava és de codi obert, softeare lliure, i es pot usar en Linux, Mac i Windows, a més a més, es pot fer servir directament o afegir-lo al msword o a l'openociffe.
El corrector també permet que escollim en quina variant dialectal volem corregir: en oriental, occidental, meridional o balear.

Us animo a fer-lo servir, jo ja me l'he descarregat, ara toca posar-lo en pràctica!

divendres, 20 de març del 2009

Noves aventures... nous reptes...

Després de quasi un mes per la gran capital catalana, Barcelona, m'agradaria aprofitar aquest post per fer algunes observacions curioses que he fet:

1. Per què els pas zebra no estan pintats en línies horitzontals de banda a banda? Són simples requadrets pintats a terra...
He preguntat i tinc la resposta (d’alguna cosa m’ha de servir estar de pràctiques al Tot és possible):



Resposta > no els pinten en línies perquè els cotxes rellisquen, i jo em pregunto, fan servir una pintura diferent? Perquè sinó a tot arreu passaria igual, no?

2. Aquí la gent va molt mudada, hi ha molt “fashion” pel carrer... i encara que diguin que aquí tot és molt impersonal i que la gent són com robots estressats que van a la seva, quan puges al metro et miren, et repassen de dalt a baix, i quan entres en un bar dues vegades, també t’acaben coneixent...


3. Més que una observació és una conclusió: Renfe continua anant malament, i ja ho he mostrat en el capítol I de les històries de Renfe, més en vindran, ho asseguro...

4. Els ascensors m’espaordeixen, on s’ha vist que un ascensor pugi i baixi en 15 segons 20 plantes? A Rac 1! Sembla el Dragon Khan! Serà qüestió d’acostumar-s’hi.

5. Respecte la meva experiència a la ràdio... és positiu, és el que buscava de fet, una vivència gratificant, ara bé, les distàncies hi són, es noten a l’aire, i és dur veure que persones de la teva mateixa edat o similar treballen en llocs així, fan la feina que tu voldries fer, i el pitjor, la feina que tu et veus capacitada per fer. És una bona motivació per treballar, esforçar-se, aprendre i adonar-te del fet que realment si vols una cosa te l’has de treballar, si vols tenir satisfacció personal i plenitud interior només s’ha de treballar i bregar amb la mandra per fer sortir la constància, és tan difícil de vegades! Un nou repte, tinc 4 mesos per aprofitar!


6. Per què els Barcelonins tenen la necessitat d’anar a corre-cuita a tot arreu? Hi ha transport públic a dojo, carril bici, taxis... cal portar la velocitat al cos? A mi m’accelera, de debò! M’hi estic acostumant, però ben asseguro que els primers dies observar aquesta rapidesa em feia arribar a casa ben cansada. Potser la solució és apuntar-se a un gimnàs, ara, s’hi ha d’anar!

7. I ara parlaré de llengua, perquè sí, a Barcelona encara es parla català. Després de passar per Tarragona i Lleida ara toca descobrir les variants lingüístiques barcelonines, úniques i distingibles a la primera. Vigileu perquè teniu la boca farcida de barbarismes, i us ho diu una quasi filòloga que, per desgràcia, també en té molts d’incorporats, però és que el vostre cas em supera!

Finalment, i després d’aquestes apreciacions personals, estic contenta d’aquesta nova vida que fa tant poquet que ha començat però que m’ha xuclat per complet. És brutal veure com ens podem acostumar a tantes situacions, persones i ambients diferents. Experimento la por, tinc temor a la ingenuïtat, ansietat i nervis, sí, però també sento la il·lusió, l’alegria, l’esforç, la innocència i la motivació de créixer i aprendre, hi són i he d’aconseguir que les últimes continuïn creixent.
I la propera parada? Doncs haurà de ser Girona, perquè és la única província catalana que em queda per conèixer!

dimarts, 17 de març del 2009

Impactada després de conèixer que al meu poble també hi ha violència de gènere

Tinc poca cosa a dir, perquè pràcticament no tinc paraules, la meva primera nit a Barcelona (ja explicaré en el proxim escrit les meves impressions sobre la ciutat, ara no toca) i em poso a escriure per un tema que realment m'ha deixat molt impactada, però molt. Aquest matí obria el facebook i una coneguda d'Altafulla penjava un missatge "PROU VIOLÈNCIA DE TOT TIPUS!! Estem de dol per una altra victima de violència de gènere. Aquest cop del poble i coneguda. Concentració a la Plaça del Pou 17:45h" de seguida m'he parat a pensar qui podia ser, he buscat per Internet en diaris digitals i he acabat trobant el nom de la noia, Maria del Mar Córdoba, "la conec, i tant que la conec!" i realment no erem amigues, més aviat conegudes, tenia un any més que jo, sabia qui era perquè havien coincidit a l'escola, també pel poble... Et sorprèn de llegir que han matat a una persona però encara més si ho ha fet el seu ex marit, ex nòvio, una persona amb qui ha mantingut una relació d'afecte, lligam de sentiments, amor... i més fort és encara si la notícia es produeix en el teu propi poble... fortissim. Només m'agradaria que la justícia fos justa i que la persona que ho ha fet pagués pels seus actes, i que si una persona és denunciada per malstractaments es faci cas, que no crec que si algú presenta una denúncia d'aquestes característiques ho faci per amor a l'art, ja m'enteneu... En fi, molts ànims per als familiars i que esperem que Altafulla surti a les notícies per altres motius molt més positius!

Més info Altafulla Ràdio:

Notícies publicades pel 3/24:

dimecres, 11 de març del 2009

Històries de Renfe. Capítol I: Estic enfadada, molt enfadada...

Fa segles que no escrivia, molt però que molt temps, de fet fa dies que a estonetes estic preparant dos escrits, curradets, i ho volia publicar abans del que ara escriuré, que de fet, no sabia ni que escriuria, però que crec que he d'escriure, bé, anem al gra.
Avui inicio una sèrie d'escrits dedicats a Renfe, sí, potser no s'ho mereixen, però és la meva manera personal de denunciar les irregularitats i la precarietat del transport públic català, el que jo conec, així que, preparats per llegir les aventures transcorregudes sobre un tren o en estacions de tren? jeje

Dimarts 11 de març del 2009
9.34h "Si el tren complís l'horari establert hauria de passar d'aquí res", penso, il-lusa, però no, avui encara em fa esperar més, si normalment passa amb 15-20 minuts de retard avui pràcticament són les 10 que arriba. Pujo, puc asseure'm, m'adormo i parada a parada em vaig despertant.
11.00h "Són quasi les 11?" sí, són quasi les 11, avui s'han passat, no se com s'ho fan però el tren cada dia passa tard per Altafulla, la qüestió és que en les tres setmanes que l'he agafat diàriament, mai ha arribat tard a Barcelona, sempre ha estat puntual, significa això que un simple Catalunya Exprés pot anar a tota hòstia si vol... (perdó per l'expressió), i que Renfe fa el que sigui per no haver de tornar els diners dels bitllets... Me n'he anat directament a Atenció al client, he preguntat, m'han fet esperar uns minuts, surt un home de dins les oficines i en veu alta ens diu a mi i als quatre passatgers més que anaven al mateix tren (només 4, increïble el passotisme de la gent! bé, excusem-los, potser arribaven tard a la feina...), que el tren havia arribat concretament 23 minuts tard i que no ens corresponia indemnització perquè el mínim de temps de retard era 30 minuts. "Què?? 30 minuts! però que s'han tornat bojos o què?" Representa això que un tren pot arribar tranquil.lament 30 minuts tard i no passa res? mitja hora de les nostres vides que ens poden robar? però de que van! res a fer, me'n vaig enrabiada, però a mig camí cap al metro giro cua i m'ho repenso "que coi! potser no servirà de res però els donaré feina" i he anat a omplir un full de reclamacions, m'han dit que em contestaran per dir-me com s'ha resolt, ja m'imagino quina serà la contesta, però bé, com estava dient, com a mínim els donaré més feina, i animo a tots aquells a qui els passi algun incident amb Renfe que reclamin, que no es quedin callats, mica a mica s'omple la pica i penso que està a punt de vessar...


En el següent post, més aventures de Renfe (de la setmana passada) i altres cosetes!

Bona nit!