Albert Serra, un freak o un artista?

Casualment veient El Club he enganxat l'entrevista, avui el protagonista era Albert Serra, i m'he quedat escoltant que passava, des del principi sabia que pagaria la pena. Per fer una mica de memòria Albert Serra és un gironí nascut el 1975. Recentment la seva popularitat ha augmentat degut al fet d'haver estat guanyador de tres premis a la primera edició dels Premis Gaudí, uns premis organitzats per l'Acadèmia de Cinema Català (per més detalls de la gala podeu llegir l'article que vaig publicar a Soitu.es), concretament El cant dels ocells, la seva última pel.lícula, un treball que a França s'està convertint en un autèntic film de culte, va ser la més galardonada de la nit, empatada amb Vivky Cristina Barcelona, de Woody Allen (era d'esperar, i encara no entenc el perquè de tants premis, no em va agradagens la última de l'Allen).

Així, es va endur el Gaudí a la millor direcció, millor pel.lícula en llengua catalana i millor fotografia. Per altra banda, dins la seva filmografia destaquen Crespià, the film not the village (2003) i Honor de cavalleria (2006) I el motiu del post? el personatge, malgrat les redundàncies, és un gran personatge en tots els sentits i interpretacions de la paraula.
S'obre l'entrevista amb la música de la Velvet Underground, un dels grups preferits del convidat. Quan l'Albert Om li pregunta per què l'ha escollit respon que per canviar una mica de música després que, segons diu, hagin parlat tres quarts d'hora al programa sobre "Rock català", l'Om es sorprèn, potser no ha entès que parlaven sobre el nou programa que aquesta nit s'estrena Casal Rock, que sí, té com a tema principal el Llença't de Lax'n'Busto però que no és el contingut principal. El "malentès" inicia un tema important, a l'Albert Serra no li agrada la música en català, comenta que, de fet, no li agrada la música que es fa ara, però remarca que la música catalana actual és especialment dolenta. Explica que dels 4000 discs que té, s'ha venut pràcticament tots els que té a partir dels anys 80. No cal dir res més, i en certa manera estic d'acord amb ell, no és que pensi que tota la música feta en català sigui dolenta, simplement que no m'agrada el "sectisme" que hi ha, no hem de recolzar i enlairar pel cel una música perquè només estigui cantada en la nostra llengua, hauríem de ser prou crítics i tenir l'autoestima suficient per saber decidir el que realment és de qualitat i el que no, només d'aquesta manera, i prenent com a referents la innovació, la visió de futur i potenciant els nostres trets autèntics i distintius, sense mirar-nos el melic i deixar-nos emportar pel consumisme i el producte bonic i fàcil que predomina, aconseguirem una música decent.

Tornant a l'entrevista, a Serra li agrada la fama, sobre tot, perquè així serà molt més fàcil poder finançar els seus propers projectes. Una dada curiosa, el guionista i director, va estudiar filologia hispànica. Quan arriba el moment de parlar dels premis Gaudí que va guanyar El cant dels ocells l'Albert Serra pràcticament no s'immuta, "no va significar res per tu rebre aquests tres premis?", l'Albert Om torna a fer uns ulls com uns plats, "home, no va significar grann cosa, un petit reconeixement". Passem a la següent pregunta. No, no li agrada la política i ideologicament no té cap referència, serà una mostra de la nostra societat desenganyada políticament? Però per no interessar-li la temàtica prou informat que n'està, en un dels seus viatges a Alemanya, eclipsat positivament per les polítiques ecològiques, comenta que s'ha ingeniat una nova ´teoria política que consisteix que les autonomies, els municipes, les diputacions i l'Estat Espanyol estiguin governats cadascún per un partit diferent, un d'extrema dreta, un de dretes, un d'esquerres... així entre tots s'anirien compensant i estaria més equilibrat. També ha dit que si no funciona, com que una legislatura dura quatre anys, a la propera es canvia i llestos. El nostre protagonista va estudiar en un col-legi de l'Opus, però no és religiós, tot i així sent una mica d'atracció pel Papa. Sent inspiració per l'esperit de lluita de Stalin i Hitler, i perdoneu per la paraula, però quins "ous" que té aquest home de dir tot això, quina barbaritat! però si mires en el fons fons de les paraules... aquests dos dictadors indesitjables van lluitar per la "seva" causa incansablement i com diu Serra, "potser sí que massa en l'extrem" (menys mal!), desitjo que fos aquesta actitud inamovible d'aconseguir els seus propòsits el que admira, perquè sinó...
Albert Serra és una persona que no mira la televisió, però llegeix els diaris (d'aquí els seus coneixements polítics), diu que la televisió "mata els sentiments autèntics de les coses", gran frase, sincerament la oració que més m'ha agradat de tota la entrevista. Comenta que la tele perverteix, "jo t'estic pervertint?" pregunta l'Albert Om, "una mica sí", respon l'altre Albert.
Critica el mitjà per on aquells instants està sortint en directe, que la tendència és que cada vegada hi hagi menys programes en directe, generalitzant, i que això trenca la immediatesa. En aquest aspecte estic molt d'acord en ell, no tinc res més a afegir.
Parlant del seu futur ens avança que està fent una nova pel-lícula, que el que s'ha vist fins ara no és res, "el que vindrà és molt més impressionant". Albert Om s'acomiada d'ell preguntant-li si li agrada el futbol, n'intuïu la resposta? ja us la dic jo: No.

De tot se n'aprèn, i haurem d'esperar per conèixer més detalls d'aquest personatge, freak o artista? boig o lúcid? la nostra cultura és variada, i per gustos colors. Alguna observació? jo crec que per avui n'he tingut prou, la meva dosi de reflexió s'ha saciat.

No hi ha filòlegs. Estan en perill les classes de català als Instituts?

Reprodueixo un article que he llegit, ha estat publicat a El Punt i realment m'ha confirmat les meves sospites i preocupacions. L'autor és en Magí Sunyer, antic professor meu de filologia catalana, una gran persona i també un exemplar docent.

"Falten filòlegs

Fa temps que s'avisa de la greu situació que es pot produir en els propers anys en el segon ensenyament per la poca afluència d'estudiants als estudis de filologia catalana. Fa unes setmanes es va explicar que a Tarragona no hi havia filòlegs en llista d'espera i que les substitucions per baixa de professor titular no es podien cobrir a temps. En la perspectiva d'abundants jubilacions durant la propera dècada, es presenta un panorama que, si per una banda sembla de felicitat laboral per als estudiants actuals, per l'altra hauria d'activar les alarmes per les conseqüències que aquest estat de les coses pot provocar. El problema no el tindrà ben bé la maquinària administrativa d'ensenyament, perquè, amb aquestes directrius pedagògiques que no donen cap mena d'importància a la formació acadèmica dels professors, si no tenen filòlegs hi posaran altres llicenciats o graduats; el problema serà de país. El problema ja és de país en l'actualitat, perquè la crisi del segon ensenyament és clara i greu. Si s'entra a l'abordatge en els estudis de llengua i literatura catalanes i es decideix que són impartits per personal no especialitzat, no tan sols minvarà la qualitat de l'ensenyament sinó que també es produirà una disminució de la consciència nacional en els professors més sensibles a transmetre-la, i la desnacionalització creixerà. Els coneixements de llengua i literatura catalanes i la situació en unes coordenades precises sobre la unitat de la llengua i les necessitats sociolingüístiques del país s'ensenyen als futurs professors en els estudis de filologia catalana. Durant els darrers lustres, els governs catalans no han treballat per potenciar-los, al revés, han amenaçat de retallar-los. Com ara, que la Generalitat els desprestigia amb l'eliminació del nom, filologia catalana, en una desnacionalitzadora demostració d'autoodi."

http://www.elpunt.cat/valls/article/-/-/23663.html

Després de llegir aquest text, poques coses més puc afegir. Realment em preocupa, per una banda penses "millor, que tindras feina assegurada!", després em passa pel cap "la meva vocació no és ser professora de català en un institut", i per últim, el pensament més important "però amb quin nivell sortiran els estudiants si els dóna classe un llicenciat amb qualsevol titulació i títol de Nivell D?". Hi ha la possibilitat que un d'aquests "nous professors de català" (sense ser filòlegs) expliqui i transmeti els continguts de l'assignatura molt millor que un filòleg, al cap i a la fi, ser filòleg tampoc no vol dir res, ja sabem com està la universitat, però una cosa sí que puc dir, en els meus quatre anys estudiant filologia catalana, no seré la millor especialista en la matèria del món, però una cosa sí que l'he après, he adquirit una consciència lingüística que abans no tenia, he après a estimar més la meva llengua, amb les seves coses bones i dolentes, i no només sobre la llengua, sinó també sobre el context social i la política lingüística. Només espero, que aquests professors sentin una miqueta aquesta inquietud i transmetin als seus alumnes una actitud favorable, sinó, sí que comencem a estar una mica perduts...

Somnis de xocolata

L'altre dia mirava per la televisió la pel-lícula Willy Wonka & la fábrica de chocolate, que no s'ha de confondre, tal i com em va passar a mi en un inici, amb la pel-lícula Charlie y la fábrica de chocolate de Tim Burton, són versions diferents, una més vella que l'altra i també de directors diferents. Bé, doncs va ser veure aquesta pel-lícula i sentir un desig desenfrenat de menjar xocolata! llaminadures, dolços, figures de xocolata, rius de cacau... flors de caramel! un somni desitjat per qualsevol infant, igual com quan t'imagines estant dins la caseta de la bruixa de Hansel i Gretel, una caseta comestible feta amb dolços i les millors llaminadures del món! ja em ve salibera, i totes aquestes dolces descripcions són la fase preliminar del gran dia de la mona, per què? doncs perquè hi veig una similitud, la xocolata i els dolços. Demà molts nens, i no tant nens, arreu de Catalunya tastaran les seves mones de pasqua de les mans dels seus padrins, una ilu-lsió més, una festa més, segons com es miri, un dia comercial més, però en el fons per aquells a qui els agradi sentir les tradicions des de dins, i per als innocents nens, és un dia especial, com a mínim quan era petita, per a mi ho era, i ara, en certa manera, encara consevo una mica d'aquesta il-lusió.

Qui no ha somniat en tenir un vaixell pirata de xocolata? o una mona ben gran? una caseta? una princesa? una pilota de futbol? un ninot gegant? figures boniques i sobre tot immenses! ho vaig poder veure en un aparador d'una bomboneria, el somni de qualsevol infant que gràcies a les mans màgiques dels artesans es poden fer realitat, per aquest motiu, si podeu, permeteu-vos el luxe de regalar grans figures de xocolata, ara, també us he de dir que els preus són proporcionals a la grandària de la figura!, no us espaordiu quan veieu l'etiqueta... Gaudiu del dia, diuen que demà farà sol!, atipeu-vos de dolços, de pastís, si us ve de gust, assaboriu el cava! ja tindrem temps per anar a cremar les calories sobrants, no patiu, que els bons moments són els que es recorden i els que et fan pensar, dia rere dia, que paga la pena viure! Bon dia de la mona i llarga vida a la xocolata! ;)

M'agrada la truita de patates..., i a tu?

Passejant per Barcelona he trobat aquest cartell, i he pensat que s'havia de comentar!

Potser ja l'has pogut veure però no m'he pogut estar de fer-li una fotografia, amb cotxe inclòs, i mostrar-la aquí.

Per si no es llegeix bé recordaré el text "BAJAMOS LOS PRECIOS. Porque el antojo de tortilla de patatas era imposible de bajar. Carrefour".

Ingeniós i sorprenent alhora, potser tonto o simple, però té gràcia, i, de fet, compleix amb l'objectiu, mostra d'això n'és que jo estic dedicant un post a l'anunci!

La patata és un aliment que podem trobar en molts plats diversos, la simple verdureta bollida amb la patata, un bon pollastre al forn acompanyat també de la deliciosa patata, el fish & chips, o sense peix, xips només, el puré de patates, i les braves! què fariem sense tot això?? i la truita de patates, que no me'n descuidi. Fins i tot una xarxa social universitària tan coneguda com Patatabrava, ha fet homenatge a aquest tubercle.
No he anat a comprovar al supermercat si han abaixat els preus de les patates o no, però el que sí que he pogut veure és la versió televisiva de l'anunci, aquí es pot veure... i puc assegurar que rius una estoneta.

A part d'aquest anunci de les patates també hi ha una versió amb les paelles, això és el que he pogut trobar al seu web, només entrar-hi es pot llegir "DIOS LOS CRÍA ELLOS SE JUNTAN. ¡No renuncies a los detalles que te hacen feliz! Reivindica las paellas domingueras con aplauso final a la cocinera o hacerte fan de las tardes de domingo en el sofá rodeado de chocolatinas". Que he de fer un petit comentari, que passa, que els homes no poden fer paelles? només poden ser "cocineras" o que!!

A banda d'això, el text ens porta a visitar un altre web, els supermercats Pryca, bé, no, Carrefour (és que per mi sempre serà Pryca!) han creat un web sota el lema Dios los cria ellos se juntan.org on pots fer-te el teu propi grup per reivindicar el que et vingui de gust, així, si vols, pots afegir-t'hi! D'aquesta manera, l'empresa, se suma a la intel-ligència col-lectiva i als serveis i facilitats que ofereix el web 2.0, també tenen un bloc amb consells pràctics per afrontar la crisi i per arribar a fi de mes, recomanacions dels clients, receptes de cuina i altres, típic, però útil.

I com a conclusió, deixo una foto de les restes del meu sopar, truita de patates! o què esperaves?

Manifest per un nou model de periodisme

Navegant pel món blocaire he arribat al bloc de la Gemma Urgell, la viniesfera. Hi ha penjat un post interessant en el qual proposa un experiment, crear un manifest entre tots aquells professionals i interessats en el món de la comunicació i el periodisme per reivindicar un nou model de mitjans de comunicació.

Així, la Gemma diu que "he obert un GoogleDocs amb les primeres frases d’aquest manifest. Està obert a què hi participem tots, només cal que es deixi el mail als comentaris i envio invitació. Si no, també pots comentar en aquest post. Segur que aquest manifest pot desembocar en accions concretes que podem definir tots plegats.Tot un treball col•laboratiu per un nou periodisme. Provem com va l’experiment i hi posem un granet de sorra?"

I res més, a posar el nostre petit granet de sorra. Com que em sembla una idea molt encertada, copio l'enllaç perquè es pugui llegir l'article sancer i que cada vegada el manifest es vagi ampliant! Com a mínim s'ha d'intentar, no?

http://viniesfera.blogspot.com/2009/04/experiment-collaboratiu-per-un-nou.html