dilluns, 20 d’abril del 2009

Albert Serra, un freak o un artista?

Casualment veient El Club he enganxat l'entrevista, avui el protagonista era Albert Serra, i m'he quedat escoltant que passava, des del principi sabia que pagaria la pena. Per fer una mica de memòria Albert Serra és un gironí nascut el 1975. Recentment la seva popularitat ha augmentat degut al fet d'haver estat guanyador de tres premis a la primera edició dels Premis Gaudí, uns premis organitzats per l'Acadèmia de Cinema Català (per més detalls de la gala podeu llegir l'article que vaig publicar a Soitu.es), concretament El cant dels ocells, la seva última pel.lícula, un treball que a França s'està convertint en un autèntic film de culte, va ser la més galardonada de la nit, empatada amb Vivky Cristina Barcelona, de Woody Allen (era d'esperar, i encara no entenc el perquè de tants premis, no em va agradagens la última de l'Allen).
Així, es va endur el Gaudí a la millor direcció, millor pel.lícula en llengua catalana i millor fotografia. Per altra banda, dins la seva filmografia destaquen Crespià, the film not the village (2003) i Honor de cavalleria (2006) I el motiu del post? el personatge, malgrat les redundàncies, és un gran personatge en tots els sentits i interpretacions de la paraula.
S'obre l'entrevista amb la música de la Velvet Underground, un dels grups preferits del convidat. Quan l'Albert Om li pregunta per què l'ha escollit respon que per canviar una mica de música després que, segons diu, hagin parlat tres quarts d'hora al programa sobre "Rock català", l'Om es sorprèn, potser no ha entès que parlaven sobre el nou programa que aquesta nit s'estrena Casal Rock, que sí, té com a tema principal el Llença't de Lax'n'Busto però que no és el contingut principal. El "malentès" inicia un tema important, a l'Albert Serra no li agrada la música en català, comenta que, de fet, no li agrada la música que es fa ara, però remarca que la música catalana actual és especialment dolenta. Explica que dels 4000 discs que té, s'ha venut pràcticament tots els que té a partir dels anys 80. No cal dir res més, i en certa manera estic d'acord amb ell, no és que pensi que tota la música feta en català sigui dolenta, simplement que no m'agrada el "sectisme" que hi ha, no hem de recolzar i enlairar pel cel una música perquè només estigui cantada en la nostra llengua, hauríem de ser prou crítics i tenir l'autoestima suficient per saber decidir el que realment és de qualitat i el que no, només d'aquesta manera, i prenent com a referents la innovació, la visió de futur i potenciant els nostres trets autèntics i distintius, sense mirar-nos el melic i deixar-nos emportar pel consumisme i el producte bonic i fàcil que predomina, aconseguirem una música decent.


Tornant a l'entrevista, a Serra li agrada la fama, sobre tot, perquè així serà molt més fàcil poder finançar els seus propers projectes. Una dada curiosa, el guionista i director, va estudiar filologia hispànica. Quan arriba el moment de parlar dels premis Gaudí que va guanyar El cant dels ocells l'Albert Serra pràcticament no s'immuta, "no va significar res per tu rebre aquests tres premis?", l'Albert Om torna a fer uns ulls com uns plats, "home, no va significar grann cosa, un petit reconeixement". Passem a la següent pregunta. No, no li agrada la política i ideologicament no té cap referència, serà una mostra de la nostra societat desenganyada políticament? Però per no interessar-li la temàtica prou informat que n'està, en un dels seus viatges a Alemanya, eclipsat positivament per les polítiques ecològiques, comenta que s'ha ingeniat una nova ´teoria política que consisteix que les autonomies, els municipes, les diputacions i l'Estat Espanyol estiguin governats cadascún per un partit diferent, un d'extrema dreta, un de dretes, un d'esquerres... així entre tots s'anirien compensant i estaria més equilibrat. També ha dit que si no funciona, com que una legislatura dura quatre anys, a la propera es canvia i llestos. El nostre protagonista va estudiar en un col-legi de l'Opus, però no és religiós, tot i així sent una mica d'atracció pel Papa. Sent inspiració per l'esperit de lluita de Stalin i Hitler, i perdoneu per la paraula, però quins "ous" que té aquest home de dir tot això, quina barbaritat! però si mires en el fons fons de les paraules... aquests dos dictadors indesitjables van lluitar per la "seva" causa incansablement i com diu Serra, "potser sí que massa en l'extrem" (menys mal!), desitjo que fos aquesta actitud inamovible d'aconseguir els seus propòsits el que admira, perquè sinó...
Albert Serra és una persona que no mira la televisió, però llegeix els diaris (d'aquí els seus coneixements polítics), diu que la televisió "mata els sentiments autèntics de les coses", gran frase, sincerament la oració que més m'ha agradat de tota la entrevista. Comenta que la tele perverteix, "jo t'estic pervertint?" pregunta l'Albert Om, "una mica sí", respon l'altre Albert.
Critica el mitjà per on aquells instants està sortint en directe, que la tendència és que cada vegada hi hagi menys programes en directe, generalitzant, i que això trenca la immediatesa. En aquest aspecte estic molt d'acord en ell, no tinc res més a afegir.
Parlant del seu futur ens avança que està fent una nova pel-lícula, que el que s'ha vist fins ara no és res, "el que vindrà és molt més impressionant". Albert Om s'acomiada d'ell preguntant-li si li agrada el futbol, n'intuïu la resposta? ja us la dic jo: No.

De tot se n'aprèn, i haurem d'esperar per conèixer més detalls d'aquest personatge, freak o artista? boig o lúcid? la nostra cultura és variada, i per gustos colors. Alguna observació? jo crec que per avui n'he tingut prou, la meva dosi de reflexió s'ha saciat.

8 comentaris:

L'illa dels monstres ha dit...

Encara no tinc clar si lo seu és autèntic o un paper. La postura aquesta de que qualsevol cosa abans dels 80 no val la pena tenir o que la tele és una merda me fot una mica de tírria, i mira que jo sóc dels primers que creu que als 70 es van fer un discos mai superats i que a la tele se salven quatre coses, però d'aquí a voler ser el més purista del barri...

Però bueno, en tot cas, el que tinc ganes és de veure les seves pel·lícules ja, encara que ell digui que això de fer cine no li agrada. Claro, només faltaria...

Belinda ha dit...

Doncs que vols que et digui, sóc una gran fan de la música soul i el so retro (sobretot de la Motown) dels 50 i 60, però d'aquí a pensar que a partir dels 80 no s'ha fet res de res, no m'ho empasso. Els 80 va ser una década molt creativa i tot i l'abús del so electrònic propi de "hem descobert l'electrònica", hi ha petits tresors compositius.

I pel que diu de la tele, no ho trobeu una mica hipòcrita? Deixo la tele com un drap brut, però hi sóc promocionant-me a mí mateix i al meu treball. Ho trobo lleig, de veritat. Com a la vida, a la tele també hi ha de tot: coses bones, d'altres que no ho són tant i coses realment pèssimes. Però com se sol dir "para gustos los colores".

La veritat és que aquest personatge segur que no deixa indiferent ...

Laia Martínez ha dit...

Illa dels monstres, jo penso que en certa manera potser sí que fa un paper, però és que em sembla tan creïble! no se, ámb el tema de la música va ser una mica massa radical, potser, però ell va dir el que pensava i la veritat és que poca gent s'atreveix a deixar anar frases tan contundents com les d'ell, que vulguis o no et fan reflexionar. I com bé dius, hem de veure les seves pel.lícules, sí, jo és el que penso, si li han donat 3 premis també serà per algo (jo encara confio que es donen els premis per qualitat...), les haurem de veure!


Belinda, jo tampoc crec que tota la música a partir dels 80 sigui dolenta, però sí que crec que ara és una exageració dincultura i de consumisme, ni tot és bo ni tot és dolent, no cal anar als extrems, i veiem que aquest personatget hi va, però si t'ho mires, és que sí que hi ha materia per criticar, en el sentit del món on vivim i tot això.

Respecte al paper de la tele... home, jo sí que penso que en certa manera "perverteix" i estic d'acord amb ell, només cal que mirem quins programes emeten les cadenes. Ara, també és veritat que no tots els programes són dolents, però que la majoria no valen gens la pena sí que és veritat, no creus? i sí, critica la tele però després hi va a promocionar-se, no se... el seu joc és aquest, i de moment nosaltres hi estem jugant perquè d'una manera o altra ens atreu o ens crea curiositat, a veure quin serà el seu segon pas! ehehhe has vist alguna pel-lícula d'ell?

L'illa dels monstres ha dit...

Sí sí, creïble admeto que ho és i molt, però fot un tuf a snob que no s'aguanta...

Dir frases contundents a vegades és fruit de la valentia i a vegades fruit de l'snobisme. Dir que a partir dels 80 no s'ha fet música que valgui la pena crec que és ser un snob de cuidado. O això o que realment no s'ha escoltat tot lo que s'ha fet, perquè hi han obres bastant increïbles.

(el comentari no és en to de rèplica agressiva, eh? jeje que només és per afegir opinió)

Laia Martínez ha dit...

hehe sí, sí, tranqui si ja està bé això d'afegir opinió! :) i més tu, que t'encanta el cine i segur que ens pots aportar molta informació!

Realment sí, admetre que tot és dolent no és de persona intel-ligent, no se, no tot és blanc o negre, sempre hi ha excepcioins, el que sí que m'agrada ´´es aquesta decisió o valentia, dis-li com vulguis, una persona que en certa manera, sigui pel que sigui, s'ha atrevit a qüestionar coses que ningú s'atreveix a plantejar!!! posats a opinar, tu que en penses de la música feta en català? :)

L'illa dels monstres ha dit...

De la música feta en català en penso moltes coses, ja que trobo que jutjar-la com a tal, com si fos un gènere, seria molt injust, ja que hi han molts estils en què es canta en català.

Trobo que dins aquesta varietat hi ha propostes prou interessants, de la mateixa manera que hi han grups que es repeteixen fins la sacietat.

Que em vinguin al cap ara, posaria al sac dels interessants gent com Mazoni, Mishima, Le Petit Ramon, etc. per posar uns exemples del que es fa avui en dia, tot i que la llista de grups podria ser molt més extens i d'estils més variats si m'hi posés a pensar i a regirar.

També és cert que molts grups molt bons de Catalunya canten en castellà o en anglès (cosa que no critico).

En definitiva, que el que podriem dir de la música en castellà o en anglès ho podem extrapolar al català. El que passa és que, com que hi ha menys gent al món que utilitza el català que el castellà o l'anglès, també hi ha menys grups bons i menys grups dolents (això és pura estadística). Per això potser ens dóna la sensació que hi ha poca música bona en català.

Laia Martínez ha dit...

Hauré d'escriure algun dia sobre aquest tema, a vere què en pensa la gent hehehe home. L'únic problema que hi veig és aquesta mena de "sectisme" que hi ha, que tot el que ens passa és no per culpa que si no ens volen, que si sm diferents, no se que no se quantos, sinó que som nosaltres mateixos els que no ens deixem anar cap al futur, i penso que aquesta rutina s'ha de trencar, sinó no hi ha remei!!

ha dit...

Sin que esta invitación se tome como una promoción sino como un deseo de compartir, os invito a echar un vistazo en dos entradas."Albert Serra. Infollable" y "Provoco, luego existo".
Saludos.